Des de l’any 1392, apareix documentada la tradició terrissera de Traiguera, tot i que de ben segur aquesta es remunta fins i tot segles enrere.

La geologia del terme municipal, ric en argila a cel ras, va permetre una indústria artesanal que donava faena a moltes famílies sense altres recursos més profitosos, cosa que els permetia guanyar-se la vida sense haver de treballar per altri. Els canterers constituïen un grup social característic dins la societat local, amb unes pautes de cohesió marcades per l’aprofitament comunal de recursos com l’argila, l’aigua i la llenya, i d’instal·lacions imprescindibles com els forns. A l’ajuda mútua, operativa sobretot a l’hora de coure l’obra, s’hi sumava una organització d’arrel menestral que tenia en Sant Jaume el catalitzador festiu.

Avui aquest ritme vital no és, gairebé, més que memòria. De la mateixa manera que els canterers van ser durant segles uns dels protagonistes destacats de la vida de Traiguera, les transformacions econòmiques, socials i culturals de la segona meitat del segle XX, afegides a inèrcies endèmiques del mateix ofici, en van determinar la quasi desaparició, i també van provocar la decadència definitiva d’una manera de viure i d’unes formes culturals que el poble ha preservat únicament com a element identitari.

Tanmateix, la terrissa forma part de la memòria col·lectiva i de la identitat del nostre poble i, gràcies al treball i dedicació dels darrers “alfars”, Hilario i els Germans Mellat, podem dir que són història viva de Traiguera.

(Font: Vicent Sanz)